Aquesta kasbah, que data del
segle XIII, ens va cridar l'atenció perquè predominava la pedra sobre la tova (argila, palla i fems), a diferència de moltes altres kasbahs que havíem vist pel Marroc. Alguns dies després vam poder comprovar que en aquesta regió de l'
Anti-Atles, moltes construccions defensives, com ara els
graners fortificats, estaven construïts bàsicament de pedra.
 |
| Deixant enrere la pintoresca kasbah Tizourgane |
 |
| Pedalant per la cara nord del massís de Jebel Lekst |
Vam abandonar la kasbah Tizourgane amb certa tristor, doncs ens hi haguéssim quedat més, però teníem els dies comptats i havíem d'anar per feina. Sense pressa però sense pausa, vam remuntar la vall que vorejava el massís del
Jebel Lekst per la seva cara nord, tot creuant petits pobles agricultors.
 |
| El paisatge humanitzat d'aquest sector de l'Anti-Atles |
El paisatge, malgrat les dures condicions d'aquell terreny, es mostrava força humanitzat, donant fe de la tenacitat de l'ésser humà per adaptar-se al medi i de donar forma al territori i canviar-ne la fesomia, gràcies al treball continuat de moltes generacions. La infinitat de bancals n'eren un clar testimoni.
 |
| Les construccions modernes de ciment sorgien com bolets |
Gran part d'aquests conreus, que es veien abandonats de feia poc, denotaven el fort despoblament de les zones rurals per anar a treballar a grans ciutats com Agadir, on alguns trobaven feina i es construïen al seu poble natal alguna d'aquelles construccions modernes de ciment que veiem sorgir com bolets.
 |
| Aquest coll de 1.665 metres és el punt culminant de la travessa |
Després de superar un coll de
1.665 metres, punt culminant de tota la travessa, vam saltar a la
vall d'Ameln i a la cara sud del massís de
Jebel Lekst. Ara ja només faltava una llarga baixada fins al fons de la vall, passant per un bon grapat de pobles pintorescs a recer del massís.
 |
| El contrast entre la part vella del poble,a dalt i a l'esquerra, i la part nova |
La carretera passava per petits pobles ubicats a la falda del massís de
Jebel Lekst on contrastaven les noves construccions amb les cases tradicionals, fetes de tova (argila, palla i excrements d'animal) i, algunes d'elles, en força mal estat de conservació. La vall d'Ameln era un indret relativament pròsper on molts dels seus habitants mostraven el seu progrés econòmic a través d'una nova vivenda.
 |
| El pas del temps deteriora les vivendes berbers tradicionals |
La prosperitat personal i el desig d'una vivenda moderna és quelcom comprensible i legítim, però el deteriorament i la progressiva destrucció de les viles antigues és una autèntica llàstima, doncs conformen un
patrimoni universal de gran valor, no només per la seva innegable bellesa i metamorfisme amb l'entorn, sinó també per la
pèrdua d'una identitat cultural lligada amb el territori i els coneixements ancestrals. Suposo que és
el preu del progrés.
 |
| El poble de Imi Ntizeght, als peus del massís Jebel Lekst |
 |
| El poble de Agrd Odad, situat sota del Barret de Napoleó. |
Una vegada arribats al poble de
Tafraoute, destí final de l'etapa, encara vam tenir temps de pedalar uns 3 quilometres fins al poble de
Agrd Oudad (o Aguerd Oudad) per contemplar l'anomenat "
Barret de Napoleó", una curiosa muntanya en forma de barret formada per
blocs de granit apilats, uns blocs de color rogenc, gairebé rosat, que són tant característics de tots els voltants de Tafraoute.
 |
| Pedalant per Agrd Oudad |
Abans de refer els 3 quilometres fins a
Tafraoute, mentre el sol s'amagava per ponent i la lluna treia el cap per llevant, encara vam tenir temps d'aprofitar els últims raigs de llum i voltar una mica pel petit poble de
Agrd Oudad, enfilant-nos pels blocs de granit per veure desaparèixer l'astre rei darrera les muntanyes de l'Anti-Atles mentre la lluna li feia el relleu.
 |
| El pintoresc poble de Tazekka (o Tazka), a tocar de Tafraout |
Ben descansats en un dels múltiples allotjaments que ofereix la població de
Tafraoute, centre neuràlgic de la regió, vam iniciar la tercera etapa visitant el pintoresc poble de
Tazekka (o Tazka), a només un parell de quilometres de Tafraoute, amb les seves vivendes tradicionals de tova escampades entre les suggeridores formes de
granit rogenc, tant característic d'aquesta zona de l'
Anti-Atles marroquí.
Aquest blocs de
granit rogenc, formats a molta profunditat sota terra fa uns
500 milions d'anys, han quedat al descobert a conseqüència dels plegaments i l'erosió, quedant distribuïts de forma caòtica i conformant un paisatge de roques despullades amb formes capritxoses i espectaculars, que són la insígnia d'aquesta peculiar regió al voltant de
Tafraoute. La simbiosi de les cases tradicionals de
Tazekka amb aquests blocs és absoluta.
 |
| Interior d'una vivenda berber tradicional |
A
Tazekka també és recomanable de visitar una modesta
casa-museu que un noi de la zona ha recuperat. Es tracta d'una antiga
vivenda berber que el noi intenta mantenir i restaurar amb els diners que rep acceptant la voluntat que ofereixen els visitants. També fa una interessant explicació de l'antiga forma de vida dels berbers de l'Anti-Atlas mentre recorre les laberíntiques i baixes estances de la casa.
De nou en ruta sobre la bicicleta, quan encara no havíem pedalat ni dos quilometres de
Tazekka, vam arribar al també pintoresc poble d'
Aday, construït sota unes espectaculars roques de granit. Les antigues cases de tova es barrejaven amb les més modernes i, juntament amb els vius colors de la mesquita, composaven una bella i típica estampa dels pobles berbers d'aquesta regió.
 |
| Argan o argània, és un arbre endèmic d'aquesta regió |
Alguns quilometres més endavant vam abandonar la poc transitada carretera per agafar una encara menys transitada pista que creuava un territori erm i pedregós, però de gran bellesa, esquitxat d'
argans per tot arreu. L'
argan o
argània (
Argania spinsa) és un arbre
endèmic d'aquesta zona sud-oest del Marroc i els seus boscos, que durant l'últim segle han minvat un 50%, han estat declarats
Reserva de la Biosfera per la
UNESCO.
 |
| Aquí les cabres s'han d'espavilar si volen menjar verd |
L'
argan ha estat un arbre molt usat per les comunitats berbers de la regió, més encara quan no hi ha massa varietat d'arbres on elegir. La fusta i la closca de l'ametlla com a combustible, l'ametlla premsada per a a extreure'n un valuós oli i, degut a la manca d'herba, fins i tot les cabres s'hi enfilen i es mengen les fulles de les seves rames punxents.
 |
| La recollida de l'argan és una tasca bàsicament femenina. Font: internet |
Però sens dubte, el producte estrella de l'
argan (i de tota la regió!) és l'
oli que se'n extreu del seu fruit, una espècie d'ametlla que es cull durant l'estiu i, un cop recollides, s'assequen al sol durant un temps. Aquesta tasca és portada a terme sobretot per les
dones berbers, que s'han associat en
cooperatives i han aconseguit d'aquesta manera entrar en el mon laboral remunerat i millorar el seu estatus.
 |
| Extraient l'oli d'argan de manera tradicional. Font Wikipedia |
Durant l'hivern, una vegada assecat el fruit, les dones el trenquen de forma manual per extreure'n la llavor i premsar-lo en fred, normalment mitjançant procediments tradicionals, d'on n'extreuen un preuat oli destinat a
finalitats cosmètiques, sobretot com a protector i regenerador de la pell. Quan es torra la llavor, aleshores se'n extreu un
oli comestible també molt valorat i amb múltiples propietats curatives, com ara la prevenció del colesterol
 |
| El fruit i l'oli d'argan. Font: Inernet |
Precisament aquestes múltiples
propietats medicinals,
regeneratives i
nutritives estan sent conegudes arreu del món i s'està creant una important demanda d'aquest producte, provocant un fort desenvolupament en la producció i exportació d'
oli d'argan. Aquest fet està sent la millor mesura de protecció per aquest arbre i en garanteix la protecció per part de la comunitat berber.
 |
| La nit ens va enxampar pedalant |
Entre la visita al poble i al museu de
Tazzeka, la visita d'
Aday, la contemplació dels argans i l'entretinguda pujada al coll de
Tizzi Amanouz (o Ou Manouze) de 1.500 metres d'alçada, la nit ens va enxampar encara pedalant. Volíem anar a l'espectacular poble d'
Igmir, on jo ja havia estat l'any 2012 i que tant m'havia impressionat, sobretot per la seva localització.
 |
| La lluna traient el cap per sobre les muntanyes de l'Anti-atles |
Però resulta que els berbers de la zona ens van dir que les recents inundacions havien destrossat la pista d'accés a
Igmir i que no s'hi podia accedir ni en tot terreny, i per tant, ens insistien de no anar-hi, menys encara de nit. Així que ja ens teniu perduts enmig del no res, sense tenda i sense possibilitat d'arribar al destí previst.
 |
| Habitació on vam dormir |
Sort que una família berber es va apiadar de nosaltres i ens va oferir una de les habitacions de la seva llar, encara parcialment inundada. En aquesta regió, les
recents inundacions havien provocat que l'aigua entrés ben be un metre a la majoria de cases. El noi berber que ens feia d'amfitrió ens va cuidar d'allò més i ens va portar un senzill però exquisit sopar.
El dia següent ens van despertar amb un esmorzar que l'acollidora família berber ens va oferir de bon grat. Després de xerrar una estona amb el fill de la casa, amb qui ens podíem comunicar en anglès, i agrair-li repetidament la seva hospitalitat, vam tornar a carregar les alforges i vam prosseguir el nostre periple.
 |
| El fill de la família que ens va acollir aquella nit de desembre |
 |
| Cap al sud hi falta gent! |
El nostre viatge cap al sud ens portava cada vegada cap a territoris més aspres i més àrids, on la poca vegetació capaç de suportar la manca d'aigua s'aferrava a la vida amb profundes arrels. Llargues rectes de bon rodar ens allunyaven de la regió muntanyosa de Tafraoute i ens apropaven més a l'immens desert del Sahara.
 |
| Pedalant enmig de la desolació |
Malgrat l'absoluta desolació, el paisatge denotava l'antiga lluita de l'home per domesticar un paisatge erm, tal i com demostrava la gran quantitat de parets de pedra, ara ja mig derruïdes, que esquitxaven les àrides i erosionades muntanyes. Una vegada més ens sorprenia la tenacitat de l'ésser humà per adaptar-se als territoris més hostils.
Poc a poc els pobles s'anaven tornant més rústics i petits, l'asfalt s'acabava i teníem la sensació d'allunyar-nos encara més de la civilització. L'extrema aridesa del decorat i la penetrant solitud, n'accentuaven la seva sòbria bellesa fins al punt de tenir la sensació de pedalar per un altre planeta de paisatges onírics i totalment deshabitat.
 |
| La pista empitjorava progressivament |
L'estat de la pista empitjorava progressivament i, paral·lela a un barranc, s'escolava cap a les entranyes d'aquell territori feréstec. La poca humitat del fons d'aquell humil barranc era suficient per a que hi visquessin arbusts espinosos i cactus que el convertien en un espècie de jardí encantat que contrastava amb la desolació dels turons circumdants.
 |
| El Benjamí fotografiant el llunyà agadir |
 |
| Observant la foto amb deteniment es poden veure les construccions de l'Agadir |
Observant els turons que ens envoltaven vam quedar impressionats al descobrir unes construccions encimbellades en indrets inexpugnables. Es tractava d'
agadirs (o irgherm o irherm o ighrem, depenent de la transcripció) abandonats feia temps, però que encara conservaven algunes estructures en bon estat. Els
agadirs són
graners fortificats col·lectius construïts amb la finalitat de protegir les collites i altres elements de valor dels atacs d'altres tribus o pobles.
 |
| Detalls de restes de magatzems de l'anterior agadir |
En aquesta regió del sud-oest del Marroc, els
agadirs són especialment impressionants i fortificats, fins i tot n'hi ha molts que estaven pensats també per allotjar les famílies del poble en cas dels esmentats atacs. Així doncs, són
construccions complexes amb un gran nombre de petits magatzems per a les diferents famílies, estances diverses, soterranis i passadissos secrets, pensats per a ser
inexpugnables i aguantar
setges ferotges. Un autèntic castell berber!
 |
| Vida humana de nou! |
Després d'uns quants kms resseguint un tram engorjat espectacular i solitari, la vall es va obrir i de nou van començar a aparèixer petits pobles berbers. La relativa amplitud de la vall permetia que els seus pobladors poguessin cultivar, ni que fos només a les ribes del barranc. Després d'haver tingut la sensació de pedalar per un altre món dessolat, tornàvem a veure dones rentant al riu i vailets jugant, de nou el caliu de la vida humana.
 |
| - A veure qui arriba primer a Amtoudi! - La pressa mata |
Al final de la tarda vam arribar a
Amtoudi, poble situat a l'entrada d'unes espectaculars gorges i flanquejat per uns també espectaculars
agadirs fortificats, situats dalt d'escarpats turons. Ens vam allotjar a l'acollidor càmping
Ondiraitlesud, emplaçat dins de la gorja en un petit i frondós oasi, un indret de repòs molt recomanable amb molt bones vistes d'un dels graners fortificats, concretament de l'
agadir Id Aissa.
 |
| Agadir fortificat d'Id Aissa, sobre l'oasi d'Amtoudi |
 |
| Vistes de l'agadir fortificat d'Id Aissa des del càmping |
Donada l'espectacularitat d'aquell indret, el potencial d'excursions i el relax i bones vibracions que transmetia aquell càmping tant acollidor, vam decidir quedar-nos-hi dues nits i un dia, aprofitant així la següent jornada per a realitzar una més que
recomanable excursió a peu als agadirs fortificats de
Id Aissa i
Aguelluy i l'espectacular
gorja d'Amtoudi, amb bany inclòs als seus gorgs cristal·lins. Els nostres culs segur que agrairien un dia sense pedalar!
 |
| El Benjamí al càmping Ondiraitlesud |
Si voleu acompanyar-nos a l'excursió a peu pels agadirs i gorges d'Amtoudi del dia següent cliqueu aquí,
Excursió a peu, i si voleu seguir amb el nostre periple sobre dues rodes, seguiu llegint.
 |
| Entrada del càmping |
 |
| Vistes de l'agadir d'Id Aissa tot marxant d'Amtoudi |
Després d'una jornada de descans ciclístic (que no de descans, doncs vam caminar de sol a sol!), vam tornar a muntar les nostres mules de ferro i vam prosseguir el nostre viatge cap al sud, acomiadant-nos abans de l'agadir d'
Id Aissa, que semblava dir-nos adéu des del cim del seu escarpat turó, contents d'haver destinat un dia a recórrer a peu els entorns d'aquell indret tant especial.
 |
| Pedalant cap a les portes del Sahara |
Poc a poc anàvem deixant enrere l'
Anti-Atlas i ens anàvem endinsant a les
portes del Sahara, pedalant per immenses planúries acaronades per una brisa resseca provinent del desert. Aquell aire ens recordava la proximitat d'aquell mar de sorra infinit i suavitzava una temperatura que fins aleshores havia estat més aviat fresca.
Arribats al poble de
Tarhjicht (o Taghjijt), vam deixar la carretera per endinsar-nos pel seu oasi, replet d'hortets, cases i murs de tova. Pedalar entre tanta verdor era una glopada de frescor enmig de tanta desolació!
Passat
Tarhjicht el nostre rumb seguia marcant el sud, però ara pedalàvem per pistes en mal estat i el nostre avenç era més lent.
 |
| - Per on passa la pista? |
De tant en tant trobàvem alguna senyal que ens recordava que feia tant sols
un parell de setmanes, aquell desert inhòspit havia estat arrasat per una
gran inundació i que aquells filets d'aigua que ens trobàvem, havien estat potents rius desbocats. Com a testimoni només quedaven les enormes cicatrius que el curs d'aigua havia deixat, emportant-se tot lo que havia trobat pel davant.
 |
| Sopant a l'alberg del Brahim |
Aquell viatge el Benjamí i jo ens vam fer força amics de la lluna, doncs novament la nit ens va atrapar pedalant, encara que aquesta vegada va ser a causa d'una sèrie de problemes que vam tenir amb la cadena. Finalment vam arribar a
Tighmert, un petit poble situat ben be a les portes del desert on ens vam allotjar en un acollidor alberg-casa tradicional ubicat a l'oasi de Tighmert i regentat pel simpàtic i hospitalari Brahim (
http://darnomade.com/).
 |
| Entrada de l'acollidor alberg del Brahim, a Tighmert |
Necessitàvem invertir unes hores en arreglar la bicicleta del Benjamí, que tenia la cadena força malmesa, així que vam decidir prendre'ns un altre
dia de semi descans al bonic alberg del Brahim. Per aprofitar el matí, un amic seu que tenia una bicicleta es va oferir a portar-nos fins a unes properes
fonts d'aigües termals que brollaven enmig del desert. La idea pintava prou bé.
 |
| Les recents riuades havien rebentat una petita presa |
El simpàtic amic del Brahim ens va portar per pistes de bon rodar i totalment absentes de desnivell fins a les mateixes fonts termals, on l'aigua brollava enmig del no res a través d'un tros de tub de ferro clavat al desert. Ens hi vam banyar, encara que sortia molt calenta i feia una forta pudor de sofre, sabedors del plaer i privilegi tan gran que suposava gaudir d'aquell indret tant especial, perdut enmig del desert i sense cap pressió turística ni econòmica.
 |
| Ramats de dromedaris pasturant lliurement |
L'amic del Brahim ens va portar de nou a
Tighmert per un camí diferent, travessant perdedores estepes semi desèrtiques on l'única vida animal que vam veure foren ramats de dromedaris pasturant en total llibertat. En total foren menys de
30 kms sense desnivell, un agradable passeig relaxant i recuperador, sobretot gràcies als
banys termals i al deliciós
cous cous que ens havia preparat en Brahim per a dinar. Que més podíem demanar!
 |
| - Salut!!!! |
 |
| Casa tradicional-museu de Tighmert |
Aquella tarda, després d'arreglar la bicicleta, ens vam dedicar a parlar pausadament amb el Brahim. Ens va remarcar que en aquesta regió ja no eren berbers, ni tant sols se sentien marroquins sinó que eren
saharauis, pobladors del
Sahara Occidental, que havien estat ocupats per Espanya i, posteriorment pel Marroc. També ens va comentar que tenien una cultura i llengua pròpia, diferenciada del berber, l'àrab o el marroquí. Entre rialles i bromes li vam preguntar com s'ho havien fet per desempallegar-se del govern espanyol!
Després vam voltar pel petit poble de
Tighmert, amb les vivendes disperses entre el palmerar, i vam visitar un modest però interessant
museu que un home s'havia muntat dins d'una casa tradicional del poble. Hi havia mil i una andròmines que formaven part de la cultura ancestral i la idiosincràsia d'aquella gent del desert, els
saharauis, nació ocupada que busca el reconeixement internacional per a l'alliberació del seu poble. Ens vam consolar mútuament.
 |
| Voltant pel mercat de Guelmim |
Després d'acomiadar-nos del Brahim i amb energies renovades, vam partir cap a
Sidi Ifni, destí final de la nostra travessa pel sud del Marroc. Al passar per
Guelmine (o Goulmine), capital de la regió i coneguda per ser la
porta d'entrada del Sahara, vam aprofitar per comprar provisions al seu mogut i acolorit mercat, reminiscència del seu passat gloriós, quan era un important encreuament de camins i d'intercanvi entre les diferents
tribus del Sahara.
 |
| Només un petit massís ens separava de l'anhelat Atlàntic |
Després de pedalar per unes immenses planúries, ara només un petit massís ens separava del nostre anhelat
mar Atlàntic i de
Sidi Ifni. Enrere quedaven les estepes pre-saharianes i ara preníem un nou rumb cap al nord-oest i la humitat del mar ja és començava a notar.
 |
| - Socorrooo!!! |
Travessàvem petits poblats, ara ja més moderns, on la canalla ens donava la benvinguda i ens acompanyava corrents, entre rialles i crits, tal com fan en tants altres indrets del món. L'alegria de veure passar algú diferent ja era motiu de gresca i diversió i una excusa per a fer festa major. Joventut, diví tresor!!
 |
| Els barrancs havien baixat molt crescuts |
A mesura que ens apropàvem a
Sidi Ifni notàvem més que l'aigua havia fet molt de mal en aquesta regió i que tots els petits barrancs havien baixat crescuts. Ens costava de creure que hagués plogut tant ja que nosaltres portàvem una setmana per aquí i gairebé no havíem vist ni un núvol! Per si ens quedava algun dubte, ben aviat vam poder comprovar les destrosses amb els nostres propis ulls.
 |
| - Fan més cas que la meva bici! |
Després de dies de travessar territoris erms i semi-desèrtics, ara creuàvem una regió més fèrtil que, si més no, permetia als seus habitants cultivar extensions relativament grans de terreny, encara que fos amb mitjans rudimentaris. Ens va cridar l'atenció el monocultiu de
figues de moro (
chumberas en castellà), que cobrien tots els turons que abastava la vista. Quan el fruit està madur aquestes muntanyes deuen fer molta patxoca!
 |
| - Et canvio la muntura! |
 |
| - Val però també t'has de quedar el nen!! - Iep!! així millor que no!! |
 |
| El riu s'havia emportat el pont de la carretera de Sidi Ifni! |
Aquell dia semblava que arribaríem d'hora al nostre destí, però des de dalt d'un coll vam veure que
les riuades s'havien emportat el pont de la carretera que portava a
Sidi Ifni. Sort que anàvem amb bici perquè els automòbils no podien passar. Encara no sabíem que l'aventura tot just acabava de començar!
 |
| - Aprofitarem per rentar-nos els peus! |
Malgrat ser força entretingut, no vam tenir masses problemes en descalçar-nos i travessar el riu amb les bicicletes i les alforges, el que passa es que vam haver de fer això
infinitat de vegades, doncs resulta que la carretera anava resseguint el riu i el travessava multitud de vegades i... resulta que
el riu s'havia emportat tots els ponts!! No n'havia deixat ni un de mostra!!
Video gopro
 |
| Campaments improvisats a Sidi Ifni |
Vam arribar a
Sidi Ifni ja boca foscant i ens vam trobar la ciutat potes amunt, amb camions de bombers extraient aigua, campaments improvisats per acollir les famílies que s'havien quedat sense casa i restes de les destrosses que havia fet l'aigua per tot arreu. Bé, per tot arreu no, ja que la part alta del poble n'havia sortit força ben parada. En canvi, la bonica platja del poble estava irreconeixible.
 |
| La sort havia fet que aquest hotel es salvés de les inundacions |
Aquella nit ens vam allotjar a
Sidi Ifni, deixant pel dia següent l'objectiu final de la nostra travessa: la
platja de Legzira i els seus espectaculars arcs de roca. Aquí us deixo un fragment sobre aquest indret que vaig escriure durant la travessa integral del Marroc del 2012 (
www.Marroc en Bicicleta). "
No sabíem massa sobre Sidi Ifni i ens feia por que no tingués massa encant però des d'un primer moment ens hi vam sentir molt a gust."
 |
| En bicicleta pels carrers de Sidi Ifni |
"
No tenia l'atractiu d'Essaouira, amb el seu patrimoni arquitectònic i l'atmosfera de la seva medina i les seves muralles, però tampoc tenia la seva pressió turística ni dels seus venedors, i aquí rau gran part del seu encant. Està molt al sud, molt lluny de tot i encara és respira un ambient molt relaxat, una barreja entre la parsimònia marroquina i la "pachorra" espanyola."
 |
| A Sidi Ifni es respira cert aire decadent i d'abandó |
"
No oblidem que Sidi Ifni va ser la capital d'una petita colònia d'ultramar espanyola, ocupada el 1934 per un destacament de la segona república. En pocs anys va passar a ser un campament de barracons a una població amb edificis de nova construcció. Després de la independència del Marroc, l'any 1956, diferents incidents portaren a la guerra de Sidi Ifni, l'any 1958, i no fou fins al 1969 que Espanya va entregar la colònia al Marroc.
"
Potser és per això que es respira cert aire d'abandó, fins i tot un punt decrèpit, però tampoc massa, lo just per dotar al poble de certa àurea nostàlgica, aquella que tenen els llocs oblidats on el temps s'hi ha deturat."
 |
| Pedalant de Sidi Ifni cap a la platja Legzira |
Però encara ens faltava la
guinda final del viatge, la meravella natural que ens havia de deixar amb la boca ben oberta, amb un regust de final de viatge encara millor que el peix fresc de Sidi Ifni! així que el matí següent, després d'un passeig pel poble, vam pedalar els poc més de 10 kms que ens separaven d'una autèntica perla a tocar de l'atlàntic: la
platja Legzira.
 |
| El primer des impressionants arcs de la platja Legzira |
Tot d'una, en un platja solitària, se'ns van aparèixer uns
enormes contraforts de roca de proporcions gegantines, que penetraven fins al mar, com si una esfinx titànica descansés amb les potes en remull. L'acció aparentment insignificant però indeturable de l'aigua contra la roca, l'havia anat treballant fins arribar a esculpir uns arcs que de ben segur quedaran també
esculpits a la retina de tots aquells que arribin a passejar per sota seu.
Els colossals arcs de roca roja retallats sota un cel d'un blau lluminós, la remor de l'aigua arrossegant els còdols erosionats, les petjades sobre la sorra desfigurades per l'etern ball de les onades, l'absència de gent...
Instants que et recorden que la vida no es mesura per les vegades que respires si no pels instants que et deixen sense alè!
 |
| Qui diu que no hi cap la bici?! |
De retorn a
Sidi Ifni vam donar per acabada la nostra
travessa pel sud oest del Marroc, ben bé
per les portes dels Sahara i, com que no hi havia bus fins el dia següent, vam decidir anar en taxi fins
Tiznit i després agafar un bus fins a
Marràqueix. L'únic problema seria posar les dues bicis i les alforges en un dels seus taxis. Ah no! que ja no me'n recordava que al Marroc aquests tipus de problemes no existeixen i
gairebé tot és possible!!
 |
| Les famoses muralles de Marràqueix, construïdes al segle XII |
Ara ja només ens faltava passar l'últim dia deambulant per
Marràqueix, una vella coneguda, odiada i estimada, embriagadora i estressant, de fina bellesa i immunda brutícia, màgica i decebedora, un lloc increïble que s'ha d'evitar però que cal conèixer... És la màgia de la ciutat, o t'agrada o l'odies de tot cor, però de ben segur que no et deixarà indiferent!
 |
| - Ja els he provat tots!! |
Després d'uns quants dies de pedaleig, vam aprofitar per descansar i recuperar forces. Perdre's per la
medina (casc antic) de
Marràqueix és tota una experiència, doncs és la més extensa del país, un autèntic laberint de carrers, plens de vida i d'activitat, amb racons molt turístics i altres de més perduts, però en tots ells traspua l'
autèntica ànima marroquina, comerciant, alegre i comunicativa. Un autèntic bany de sensacions!
 |
| La plaça Jemaa el Fna és l'ànima de Marraqueix |
Però és la plaça
Jemaa el Fna l'autèntic cor de Marràqueix, sempre bategant i marcant el ritme de la ciutat, especialment al capvespre, quan el sol s'amaga i entra en una autèntica
taquicàrdia, el pols de la plaça és dispara fins que tota ella
tremola al só dels tambors embruixats. És l'hora dels encantadors de serps, els narradors de contes, els faquirs... No és un aparador turístic, sinó que els mateixos marroquins són l'ànima de l'espectacle.
 |
| - Fins la propera!!! |
Aquí es va acabar la nostra petita travessa pel sud del Marroc, en total
6 etapes de pedaleig, més
2 modestes etapes ciclístiques de semi-descans (l'anada i tornada a la font d'aigues termals i l'anada i tornada als espectaculars arcs de roca de la platja Legzira). A més a més, al mig de la travessa també vam aparcar un dia la bicicleta per a realitzar una més que recomanable
excursió a peu pels agadirs fortificats i la gorja d'Amtoudi.
Tot plegat una excel·lent manera d'aprofitar
10 dies per una bella regió que fa de frontera entre un immens mar de sorra i els últims contraforts de l'Antiatles marroquí. Un autèntic passeig
per les portes del Sahara...
Fins la propera pedalada!!!
O consulteu la informació pràctica del viatge:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada